L’abra de pruna que pultava préssac (Rundalla de capallà 4.)

Rundalla de capallà

Aqueix era un campanyoru que taniva una mullè, tres fíls i una sogra a càrric. La sogra era una dona arratxunira arrastara viura a corant’ans; a l’època taniva ja sis fíls i l’última, patitutxa de mancu quatr’ans, era la mullé del campanyoru. La proba dona, qué fins al mamentu era stara sol – i dieu-ma si és poc – una bona puvida, de cop era una dasgraciara sentsa trabal i ni casa a ma sis fíls de campà dels vint als quatr’ans. La gent del carré, qué era poc dasprés de la sagona guerra, l’ajurava com puriva a ma un mos de pa i quatra pumatas i dos fanols sagons lu téns; ma la dona sa taniva de dunà que fé, i a ma tot lu que ambitxava quant ancara era mullé de un bon impiegat del Comune, ara sa trubava custreta a daixà que lu fíl gran s’ambalquessi, que lu patit facessi damana pé carabiné, que la gran de las donas sa casessi quasi a criatura, que las duas mijanelas daixessin l’ascora i anessin a salviroras totas duas an cuntinent i la patita, Ritutxa, astiguessi a ma ella. La bella Rituxteta que era lu caganiu del para. S’havian pres un dabaix úmit a murí i las duas donas vivivan com duas reinas de fantasia, fent finta la gran de no sabé lu dasgraciara que era, i non sabent-lu pròpiu la patita pé éssar massa criatura i massa tonta.
Al téns de antrà a ‘scora la bella Ritutxeta – qué més talt sigarà la mullé del campanyoru – prurava, prurava i bo’, i la mestra s’anfarava i la mara sa la daixava an casa, i així, havia, paldut un àn, i legu dos, i a la fi era massa gran pé astà a la mateixa classe dels patitutxus i s’era arratirara arrastant analfabeta. Ara, si éssar analfabeta al téns del conta no era cosa mancu massa rara, qué ‘ls de més sa falmavan a la sagona elementare, éssar tonta era un pecat multal, pecò tonta, i an de més dona era una cundana a la molt sucial. Ritutxeta però era bella, massa bella, i la mara, també a dotz’ans la vistiva de criatura, magrolina com’era, bionda com’era i, aspetxalment, així poc asvilupara com’era. Sol que als quinz’ans, ancara que fossi a ma gran ritaldu, Rituxeta s’era feta dona tot un cop, i ont las amagava tot aquellas titas i tot aquel trasé? I difati no s’amagava mancu a sota de un paltó de dona gran i, tanguent la mara de traballò i la minyona de astà an casa de sora, com és i com no és un dia Ritutxeta arresta pranyara no sa sap de qui.
I qui és astat filla mia, diu’l a mamma tua? I qui? U, bo’, o un’altru, o un’altru ancara que la bella Ritutxa tonta com’era no sa randiva conta de cos’era bé i cos’era mal, per ella las categorias era bo, no bo. I allò que hi fevan lus homas, a ma tot allò que avui digarívam tempesta hormonal, per ella era bo, i calqui volta també bo assai.
I era astat a l’hora que s’era cumprés que la minyona taniva astà an lloc riservat i sempra a ma una palsona gran que l’atuagessi. I era a l’hora que s’era prasantara sanyora Pauriqueta la Pirimpela a ma una proposta de matrimoni de palt de un homa massa angamba i massa anamurat. I que fossi angamba era cosa celta que l’anca reta l’havia paldura an guerra i per això taniva una bella pinsiò. Sol que havia paldut també l’urella reta i l’ul ret i per això no era homa de astà massa an sucietat, i, difati, l’idea era que sa casessin i sa’n aniguessin a víura an casa d’él an campanya, i així és que havian fet.
Lu campanyoru, que també així mutilat curava la campanya com un jaldí i també na traieva calqui sou de ajuní a la pinsió de grande invàlido, oltras a l’anca i al restu havia també paldut, diem així, la funcionalitat de aquella cosa que fa que un homa sigui dit mascra i difati, sagons la mara Ritutxa, la sogra del campanyoru, era per això pròpiu que s’havia tret la filla a mullé, pé pugué trenda fíls, també si sol legítims, que de naturals, sentsa l’ajut del deixò mancu a ma l’aspírit sant na fóra mai pugut fé u, i ínvetxe él de fíls na vuriva tres, quatra, deu. Ma això la mara de Ritutxa hi havia pusat assai al cumprenda. Dasprés que la filla era arrastara ampranyara la sagona volta. I com fas, filla mi’, a no ta impressiunà culgara a m’aquell’homa així dastrussat de la bomba? I qui s’és mai culgara a ma él? I així la víura havia cumprés que hi era un mutivu si ‘l gendra li havia pagat lu viaja pé anà an cuntinent un parel de samanas a trubà las fillas. Quant ella no hi era lu campanyoru pultava an casa gent de passaja i dascunaixura i, una tasseta via l’altra, feva an manera que sa cunseressin a ma Ritutxa la bella tonta.
Dasprés de la nàixita del primé fíl lu campanyoru havia prantat un abretu de pruna valmella, i als tres ans, quant era nat lu sagon de la manera que havem dit, havia ansirit a l’abra un asqueta de pruna groga. Dasprés de aquella volta la sogra s’era girara a pívara qué no la vuriva aquella valgonya pé la filla. Del campanyoru, però, tot sa pot dira, ma no que no fossi un bon para meravillós; a él las criaturas li agraravan i taniva la passió pé fé-lus diventà grans an sarut i homas de valor. Així com que la sogra no era més vulgura anà anlloc, eran paltits an cuntinent él i la mullé a ma l’ascusa de una visita aspetxalística, i al ratón Ritutxa era tóna pranyara. A l’abra havia ansirit un’asqueta de préssac.
La sogra no’l supultava que la filla bella i tonta havessi parit tres fíls mascras de tres homas difarents i an de més essent casara a ma un invàlido pròpiu anallí a sota. Així, pé na ixí del pecat multal, havia avisat a la casa an campanya al bisba an palsona a ma l’ascusa de un esortxísmu de fé legu i de pressa. Lu bisba era un homa sant i sàviu que cumpraneva las cosas a l’urò, com sa puguessi dira. I així, vaient las tres criauras carauna de peça i raguina divelsa, havia dit a la dona que anallí no hi havia ni pecats i ni dimonis, i que lu d’ellus era lu miracra de l’abra de pruna andavat de casa: a una nau pruna valmella, a l’altru pruna barracuquina, i a l’altru ancara préssac. Un miracra de la natura ajurat de l’homa, pecò un miracra és la vira.

Don Catalyn astà pansant que si l’adoba apena-apena aqueixa rundalla la pot amprà pé la missa de dumenja. Ara però, és manasté que sa pensi bé las cosas de dira al jova de Marilina.

Antoni Arca, 13 luglio 2017