La rundalla del puritsotu

Mariolino Pistiddàiu no té la jova. I això no vulgariva dira arrés, hi ha un muntó de gent que no té la jova. Ma Raiolino té trenta-quatr’ans, trenta-cinc a juny, i de jovas no n’ha mai tangut una. No que sigui vèlginu, ansis, una sunara an cara tant, aspetxalment l’istiu que és pre de turistas, ja sa la fa, ma allò de trubà una dona pé sa pusà assieme, no és conta. I no és a dira que no sa sigui mai anamurat, ansis.
A las elementares, pé dira, era anamurat de Carmelana, la biondina del primé banc. Un amor de criaturas, ma digaràs, però entant era un amor, i él hi ha sufelt assai-assai quant lu para financié s’és tangut de trasferí i ella a ma él. Sa són ascrivits, telefonats, pansats pé ans. Legu, an talcera mèdia ella hi havia anviat aquella lletra. ”Tenc un altru, basta!”
Al litxeo, quasi pé sa vendicà, cara volta que vaieva una biondina la tratava mal, com si fossi ella Carmelana. Legu, a ma’l téns, n’hi és passara, i a l’últim àn s’era mig pusat a ma una minyuneta del primé àn, él divuit quasi denou i ella catolza fets també de poc. Lu jalmà d’ella, un tros de homa de vint i passa ans que na fóra pugut trenda també coranta, l’havia amandrat assieme a ma altrus quatra o cinc cumpanyons u més grevu de l’altru. ”Una sola na tenc de jalmana i iò a tu ta dic això sol: o és cosa sèria o dasbarrassa”.
I Mariolino, quasi cuntent de aquell’amanaça, lu sendedamà havia dit a la minyona de catolz’ans que si ella vuriva él, lu dia mateix, fóra anat an casa d’ella a diquiarà-la. I la minyuneta, sagons lu que he antés, astà anacara rient.
També per això era astat que havia fet damanà de antrà an polizia invetxe de anà a l’universitat. Legu, o pé una cosa o pé l’altra, no era mai capitat de pugué aprofundí arrés a ma ninguna dona, i las pocas que arribava a cunèixar un poc més a fondu o eran jovas i mullels de col.legas, opuru jalmanas de col.legas o col.legas ella mateixas, i, l’idea de dos puritsotus an famíria, era cosa que no vaniva bé mancu de pansà.
Però, avui no, damà nimancu, era arribat lu dia que u cumprén que s’astà fent talt. Si u no sa casa primé dels trenta-cinc ans, quant sa la fa una famíria? La qual cosa, fent poca contas, vuriva dira que an tres quatra mesus sa fóra tangut de anamurà, fidançà, casà i ampranyà la dona. I era també per això que havia ascumançat a considerà com pussibra l’idea de sa pusà a ma la jalmana de un col.lega o a ma una col.lega també. La qual cosa, ràiu, vuriva dira puntà a Mina Dimartino, la jalmana ampiegara de banca de Franco, o a Cosima Delpasquale. Lu conta però, era que Mina era alta u i sixanta pé cent i vint, cent i vuitanta; és a dira un cul com un cova i un pit com una cistelleta i una fatxutxa de gauturina sempra arraiurara. De aquel punt de vista, al cuntrari, Cosima no era mal, era ancara una bella dona, ma pé quant? qué taniva ja corantun ans i, aspetxalment, era mes alta d’el an grau, i, per él, la gerarquia és una cosa sèria. Mirca Marongiani sí que sigariva la dona ideal: trent’ans de poc, bella de cos i de fatxa, antirigenta, istruira, de bon caratere, casara a ma Misino Marongiani capo patulla. Tot! ma él no fóra mai astat un arruina famírias; ara, si capo Misino fossi molt an un conflito a fuoco, a l’hora sí, que fóra astat bél.
Mariolino Pistiddàiu gira lu cafè a ma la fatxa disgustara i lu barman hi damana si hi hagi calqui cosa que no va bé, qué de cafè n’hi tóna a fé legu-legu un altru? I Misino Marongiani, que és sempra de bon humor i de una vira ixi an patulla a ma él, diu al barman que no és arrés, que és tot a postu, que és normal que un homa anamurat com a Mariolino faci aquellas fatxas. I lu barman, cumplimentós, damana qui sigui la fultunara, a véra que no sigui una de las clientas del bar.
Mariolino sa beu lu cafè i, fent la fatxa de Deniro an aquella película on conta un assassí, damana quant és? ”Ofre la casa” diu lu barman que no sa vol fé véra pé dos éuros. I Mariolino, que no és an vena de asquelçus, deixa un billet de cinc éuros al banc i sa’n va.
Al carré entra legu an màquina i pren la comunicació. Asparatòria an via Deixò Cult cinquanta-quatra. Sona lu clàxon i Misino s’afatxa del bar pé damanà cosa hi ha. Mariolino posa lus dits a pistora de las duas mans com fanan las criaturas i fa pum pum.
Misino sa seu al sedíl del custat i Mariolino palteix a sirenas ubeltas. Salta tres semàforos, sa pren un’ambosta de frastumias i, quant arriban, és ja tot acabat. Hi ha ja una patulla, hi ha ja duas ambulanças i mig món duturant.
Mariolino sa posa al mig i fa an modu que la gent sa’n vagi. Hi ha un gran casí an aquel cultiret ingrés, i no sa cumprén qui cumani. Si aquellus tres són molts, ningú té de tucà arrés, i si són vius, és manasté que lus dutols lus curin com més de pressa sa pugui.
Dos homas an terra bruts de sang astirrigats a l’helbeta velda del prato ingrés i una dona bionda que prora. Qui bella dona. Si arrastessi viura, él, Mariolino, sa la casariva.
Féu passà, féu passà diu Misino i legu tiquírria als de l’ambulança de vaní de pressa, que hi ha tres ferits, dos pareixan graves assai.
Mariolino no sap mancu él pé co’ l’astigui fent, però lu fa, i ajura aquella dona bel.líssima a s’aixacà. ”Vengui”, hi diu, ”no tengui por de arrés, hi só iò, ara”.