La rundalla de la txía de Leo

Rundallas del dia de la làurea

Lu fotògrafo uficial de las làueras – qué primé era un casí i ta trubavas a ma set o vuit fotògrafos privats o de agencias fent-sa la guerra, mentras que ara n’hi ha u sol de l’agencia que ha guanyat la gara d’apalto – no pot no anquadrà un grupo de set o vuit que més que a una festa pareixan a un anterru. Sèrius, sentsa mai un sorriso, com si fossin anallí ubrigats invetxe que pel gustu de hi éssar. Són la palt proba de la famíria de Pàsqua Mirotsinel.li, la mara de Jàcomo Leopardi dit Mino o Mino Patit an famíria i Leo pé tots lus altrus. I és Leo que s’astà laureant de dutor. La txía a ma’l marit, lu txíu ancara síngul – o folsis viut, o folsis divorciat, qué a Leo no n’hi futi un ràiu d’ellus –, anfondu-anfondu als Leopardi no hi són arrés, ansis, arrés pròpiu, i més poc ancara lus fíls d’ellus que a Leo no venan a éssar mancu cusins an sensu burocràtic. Lu conta és que lus Mirotsinel.li són gent mara i marantranyara, asptexalment Pàsqua, i això és lu que pensa, de sempra, ja de quant era patita, Milena Procudeusías, filla de Pietro jalmà de Marta, asfultunara mullé del més jova dels jalmans Mirotsinel.li i mara de Pàsqua.
Milena és de poc més gran de Pàsqua, mancu quatr’ans, però pareixan farals. De patitas sa tratavan assai, qué la mara – la cunyara de la mara de Pàsqua –, almancu duas tres voltas a la samana, lus pultava a jugà an vil.la, que així Pasqualina s’aspassava jugant a ma’ls cusins, aspetxalment a ma Rino, lu jalmà que és acustat d’ella, formalment síngul ma viut de la primera mullé i divorciat de la sagona i a ma tres fils de l’una i de l’altra que l’udiejan. Quantas voltas lus ha casats, a patits, a la capelleta de la vil.la, a Rino i Pasqualina. Milena sa pusava una cistelleta al cap fent lu bisba, Pàsqualina sa pusava un mucaró al cap, Rino sa lligava las culduneras de las sabatas a gulbata i lus casava: ”ara vus pureu basà”. I sa basavan. Legu hi era astat allò de la maraltia de tzía Marta, qué un poc havia cambiat las cosas, i legu allò de la molt del jalmà gran de tzío Mirotsinel.li, lu para de Pàsqualina que ampruvisament diventava duenyu de tot i però no sabiva de ont ascumançà a pusà las mans. Per això lu para, Pietro Procudeusías, jalmà de Marta Procudeusías in Mirotsinel.li dasgraciarament maralta de sclerosi, rajoniere capo de una gran multinacional tedesca del setor siderùrgic s’era litxenciat i era antrat a traballà a la dita Mirotsinel.li i, la veritat sa digui, salvant-la del fal.liment. I això havia cambiat las cosas, qué la mara de Milena no sa santiva més una cunyara, ma la mullé de un dipendent, andemés, la mara de Milena taniva por de las maraltias i arraunava com si allò de la cunyara puguessi éssar cuntajós, aspetxalment pels fíls, i legu, la cosa més sèria, era que a la vil.la era arribat aquel Faustino, lu fíl del jalmà molt. I aquel era granet, i també un poc massa emantxipat, pé l’idat d’él, i lus jocs que feva, aspetxalment a ma la filla – és a dira Milena –, no li agraravan pròpiu pé arrés. No és que no hi aniguéssin pròpiu, a la vil.la, hi anavan més poc i sa falmavan de mancu i quant Milena era ja a las médias havian ascumançat a hi anà sempra de mancu, sempra de mancu, qué Marta era arribara ja a un punt massa fèu de la maraltia i, més de tots, qué un dia Milena havia dit a la mara: ”Ma’, Faustino m’ha dit que taniva una cosa a la bragueta, i a véra si l’ajurava a la prenda”. ”I tu?” ”Iò he pusat la mà arrinta ma no he trubat arrés, ma’”. Que legu no era ver, calqui cosa ja havia trubat ma havia tangut valgonya del dira a la mara. Del dia eran anats an vil.la sol quant tucava de ubrigació. Tantu sempra més poc, fins a quasi mai. Legu, del dia que havia acabat rajoneria, Milena era antrara a traballà a ”La butíc de l’àlgua”, i dasprés d’ella lu jalmà com a magatziné, que a ma las ascoras – i a ma las donas – no havia mai tangut fultuna. Lu para i la mara, la mara ancara de més, no vurivan que ella i lu jalmà sa santíssin gent de famíria traballant a l’impresa Mirotsinel.li, ma impiegats més volenterosus, angamba i dispunibras de tots lus altrus. I ni Mirotsinel.li duenyu, ni tota l’altra gent del trabal fevan arrés pé fé-lus santí divelsus, ansis, hi fevan pasà l’idea de éssar astats presus pé pietat, i no pé merit. I aqueixa idea, aspetxalment dasprés de la molt de tzía Marta – la mara de Pàsqua – i dasprés que Milena s’era vista calqui volta a ma Faustino velsu lus divuit denou ans – cosa que havia fet crapà a Pàsqua de jarusia i Rino del daspraié – i, més de tot ancara, quan txu Mirotsinel.li havia daixat de li éssar tzío qué s’havia pres un’altra dona, havia moralment dasfet la parentela, tambè si no la puriva truncà de lei. A ma’l téns, de cusinas jalmanas de conyom divelsu, Milena i Pàsqua són diventaras rajoniere capo i diretor general, i a poc a poc Milena ha assatiat tota la famíria a ”La butíc de l’àlgua”, primé ‘l marit, que ja traballava anallí de idràulico fent-lu passà a capo ofitxina i legu a coordinaró de las butigas. Pecò ella i Pàsqua, tambè que siguin freras com a cusinas, assieme són duas traballaroras de tots lus dimonis i tenan pròpiu la passió i la capacitat de fé munera. Lu para de Pàsqua, pé dira, una volta pagats lus dèutas, pagats lus deu astipèndio i pusara de palt la munera pé tirà anvant sentsa por, tot lu restu lu fóra gastat an viajas, vistits, màquinas, festas, llibras, txínemas, teatros, bella vira, aspetxalment dasprés que s’era amigat a ma una dona més jova assai d’él. I Pàsqua i Milena no. Cinc era avançat? A m’aqueixus cinc anavan an banca a damanà cinquanta i angrandí la butiga, legu ubrí una sucursal, i legu un’altra i legu altras duas. I és així que Milena ha assatiat lus tres fíls d’ella Matteo, Marino e Mirta de trenta, vint-i-set i vint-i-cinc ans. Mirta i Marino són caraú diretors de duas butigas. Mirta a la del qualté de La rosas i Marino a Fulantadale, lu paisot de quasi quinza mil habitants a mancu mijhora de màquina i Matteo és vitxediretor general. Mateo és laureat an economia. Marino és arquiteto de interni i Mirta és arredatrítxe. I és també per això que Milena és anvaranara a ma la cusina-duenya. Pecò ja va bé que hagis vulgut que tun fíl divantessi dutor i no sa pusessi a l’impresa de famíria, ma pecò la vols distruí, pecò la vols ragarà a una multinaciunal quant ella mateixa, i aspetxalment lus fíls d’ella Matteo, Marino i Mirta – lu marit no, que él és rastat sempra lu tubista que era – na sabarívan trera munera a puals?
A Marina lu raiòru l’astà matant, i és també per això que no s’abija de l’onda de gent que astà anant a agafà lu neolaureat pé tirà-lu an ària. Mancu ella sap com sigui astat pussibra, però s’és trubara an terra i calcigara. I lu marit, lu tubista arrinta de l’ànima, invetxe de l’ajurà a s’aixacà, s’és pusat a ragallà a m’aquellus maraducats i no sol sa són presus a parauras ma sa són també agantxats i són vurats baticols. Fultuna que Mirta i Matteo sa són legu abijats d’ella i l’han pultara a foras de tot aquel casí. A un bar, a prenda un cafè i una tassa de àlgua. Ixint han vist un muntó de gent angiru-angiru de u que han ambistit. Apena beu la primera gota de àlgua Milena diu als fíls de avisà legu lu para, que tubista com és de çalvel, no vulgariva que sa matessi a catsotus. I la filla hi diu de no hi pansà, que a ma’l para ja hi són Marino i tzío Pietro. Legu pensa que a las làureas dels dos fìls grans la cusina-duenya Pàsqua, i ancara més poc Mino o Lutxo Leopardi hi eran vanguts. Qué ellus no són gent que s’abaixa.

Antoni Arca, 12 aprile 2017