La granota a l’ampolla del rei (Rundalla de capallà 33.)

Rundalla de capallà

Aqueix era un rei de rundalla astrac de no trenda una vira com la que a él fóra agrarat. Del maití anténs-anténs al maití dasprés sempra an téns, la vira d’él era masurara, pasara, cuntrulara, dicirira del protocolo real.
Tot, però tot, també un pet an de mancu o an de més hi cuntavan, al proba rei. An vira d’él no havia mai dicirit un ràiu, ni com sa vistí, ni cosa manjà, ni a ma qui jugà, ni qui casà, ni quant fé o no fé fíls. I això pé un rei no va bé. I això un rei no’l fa. I pé un rei aquella cosa no és curreta.
Feva la vira del rei de rundalla i, si anem a véra, no és que fossi una vira fèa, tot al cuntrari, una vira belíssima, que no hi ha homa o dona al món que no vulgariva astà al postu d’él, però, arriba un téns que cara cosa astraca, i él s’era astracat. Ma no astrac-astrac de vulgué abdicà i daixà de éssar rei – qué també an aquel cas fóra tangut una vira de rundalla, qué un rei que àbdica passa ret a éssar bisba i de bisba cardinal i calqui volta papa –, astrac de taní sempra tot ja ascrit de dias, de samanas i a voltas també de ans primé, lu que vuriva, era un dia o dos de llibaltat: pugué fé pé una volta la palsona que camina a conta d’él sentsa sabé qui antoparà al carré.
Per això, quant aquella volta anant an carrossa del parau del rei al parau de la reina hi havia calgut un tronc pel camí, lu caval l’havia txumbat, una rora de las de nyenya s’era ascaixara i la gabina real s’era mija abucara, tots, generals, capitans, suldats de ascorta i contra ascorta eran anats a mirà com astava ‘l rei, i ‘l rei, vés a sabé tu pecò, havia tangut la marícia de fé finta de éssar rumit i de no s’éssar abijat de arrés. Així, tots s’eran dedicats a altru, qui al tronc de abra, qui al proba caval, qui a adubà la rora, qui a ranfulçà la gabina ascanyara. I, com que tots eran presus del quefè, lu rei s’era aixacat a poc a poc i, gaturí-gaturí, era fugit velsu ‘l bosc. I si ma pelt, i si no ma troban? Qui bél, a bonu.
An poca minutus que a él era paraixuts una vira, lu rei era arribat a un lloc mai vist, un astan daixat anà, més que altru un pòiu de àlgua bruta pre de despas, tínturas i calqui jonc. A él, però, aquella cosa paraixeva un paradís terrestre, pecò no hi era astat mai primé, i espetxalment pecò no hi havia ningú a hi dira lu de fé. Vulguent fóra pugut çalcà de s’amagà, de fugí, de dascumparí, ma ja antaneva lus baols dels cutxus, i an poca mamentus lu foran trubat, així, pé trenda un racolt de aquel mamentu de llibaltat, lu rei havia dasburiat l’ampolla de àlgua de tres qualts de litru que taniva a fatu i l’havia umprira, quasi tota, de l’àlgua de aquel astan. Legu s’era girat als generals que arribavan i havia tiquirriat: ”I ara no puc mancu anà pixà!”
Naturalment ningú havia mai dit arrés de aquella cosa del rei i ningú s’era upost a que él pusessi aquella ampolla arrinta de una teca de cristal culgara com si fossi un vi preciós.
Cara maití sa la mirava, i sempra feva a manera que la llum del sol hi arribessi almancu pé la gran palt de la junara i, de dia a dia, vaieva qualqui cosa crixint arrinta.
A l’ascumençu paraixeva com brutesa, legu com cuquets, legu com peixets, legu altra cosa i, a la fi, de tot allò n’era ixira una granota. Una cuseta velda i lluenta que però poc fóra campara arrinta de l’ampolla sentsa l’ajut de l’homa.
Així, damanat, lligint i asperimentant, lu rei havia trubat la manera de trasfulma l’ampolla an un micro astan ideal ont la granota puguessi crixí sana.
Lu rei n’era massa cuntent de aquella cosa, i la granota també, a l’ascumençu, ma de samana a samana, sempra més poc. Ja manjava, ja baieva, ja saltava, si allò sa pot dira saltà, ma no viviva la vira de la granota i així, de dia a dia i al final de hora a hora, la granota sa feva sempra més trista, i lu rei lu cumpraneva.
Aqella nit mateixa la granota era vangura al sòmiu d’él i, a ma bella veu de dona jova, li havia dit que o él la dallibrava aquella nit mateixa, o ella, de allí a poc, fóra molta de tristó. Com un sonàbulo lu rei s’era aixacat de llit, havia agafat l’ampolla, havia ubelt la finestra i, çalcant de éssar lu més diricat pussibra, havia tallat l’ampolla al mabra. La granota, a mal pes de l’àlgua era vurara al jaldí i l’ampolla serà ubelta an tres palts, a él era arrastat an mans lu col i, poc pràtic com era a ma las cosas manuals, s’havia tallat un dit i també lu pam de la mà asquerra.
Sentsa mancu sa disinfetà i faixà, lu rei s’era pusat al llit, a finestra ubelta i tot. Al maití l’havian trubat a ma la carantura, i al deliri él dieva sol: ”La granota, la granota, la granota mia”.
Ministrus, generals, cunsallels i bisbas pansavan caraú lu d’él. Tantu havian amprasunat tots lus que sa dievan granota de nom i de txistu a véra si eran ellus lus de l’atentato al rei. Tots lus paltits, las asquadras i las assotxacions que tanguessin una granota pintara a l’ascut, i al final totas las granotas dels astans que hi havia a prop del castel.
Com més pocas ”granotas” hi havia llibras an giru, més mal sa santiva lu rei, fins a la nit que a la finestra d’él és tunara la granota de l’ampolla. Bella, velda, lluenta i cuntenta. ”Vina” hi dieva, ”vina, vina”. I lu rei s’és aixacat, és anat a la finestra i l’ha basara a la boca, la bella granota. A l’ata s’és fet granota él també i, lus dos paris, són vurats de la finestra.
Don Catalyn no és molt ancara. Li ha dunat un antibiòtico putent, folsis li han fet una trasfusió de la sanc. Qui sa sigarà pansat dels tres? Però és dèbil, és com la granota de la rundalla, ni molt ni viu.

Antoni Arca, 13 aprile 2018