Jornalista 0.0 (Rundalla de capallà 29.)

Rundalla de capallà

L’homa és un jornalista, i u de aquellus bons. Val més él de sol que cinquanta puritsotus, quant sa trata de investigà adamunt de las maganyas de aministrarols, polítics, acadèmics o lu que sigui. No sa li ascapa arrés, lu que pels altrus són detals, per él són sanyals, indicis de com las cosas astiguin anant de daveru. Però, calqui volta, pròpiu pé aqueixa gran capacitat que té él de antrà al cor de las cosas, calqui volta, però, sés daixat pusà anmig. Hi capita cara volta que sa fia massa. Quant pensa que lus documents que té an mans són fets com sa té de fé, a ma atanció, cura i piricia. Pé dira: si un celt document ixi de l’ufici del juja, tu, fet a jornalista, no és que ‘l pots pusà an dúbiu, no. És un document uficial, risultat de una indàgine de polizia, de carabinels, de finança o de guàrdia forestal, no celt de un sa sia que s’aixeca un maití mig rumit.
I a voltas, però, ja és capitat, que ‘l document fossi mig mariciós, passat, diem així, a l’astampa pé fé pols, pé fé brumeig, pé gità la tinta. Però com diu lu provèrbio, si hi ha fum hi ha també arrustu, i lu que conta és arribà primé que tot sa sigui brusjat.
Ara, allò del conta de l’evasió del ricatxó, folsis era més fum que altru – i qui fum, que pé tot allò que ha ascrit, i ha rimitit lu postu, qué ara, difati, és diventat free lance, que pareixaruva una bella paraura, ma invetxe vol dira que traballas de sol, a conta tou, lu que ve a éssar que a finals de mes no ta paga ningú, i quant t’atsetan un altícul, si és que ta’l pagan, t’arriban quatra sous i al cap de mesos – fum negra i purent sa pot dira, ma calqui cosa a sota ja hi era, ràiu si hi era. E difati legu era suçaït allò del fíl i del capallà i de la banda de la tana, qué a la proba criatura l’havian tancara un mes, o roba així a una tana de rató i, pé dallibrà-lu, lu ricatxó avaru del para havia pusat anmig, anganyant-lu al proba del capallà, i sagons astà astribiricant la màfia, ancara no sap si la russa, la txinesa, la siciriana o la de una de las tantas rejons itarianas.
Té apuntament a ma’l diretor de l’agencia dels afets públics del Comune de Catxisanpera, un païsot que si arriba a mil palsonas és a dira massa. Però, primé de la primera guerra mundial era un país gros, sol que tra jovas anviats an trintxea, jovas homas i donas molts de aspanyora a la fi de la guerra, Catxisanpera no sés mai riprés, i si no fossi pé la fàbrica de saltitxa, saram, speck i frumaju que dóna trabal a grans i patits, mancu més un país sigariva, ma una localitat fantasma. Conta diretor, ma an realtat és lu primé dels ampiegats, ansis l’únic, que an ufici hi va un custode, una telefonista txega, un segretari solt, i él, que té de fé tot – i a pansà que quant era vitxediretor al país ont él també era caposervítsio de la redació lucal del gran quotidiano, aquell’homa taniva vint impiegats a sota d’él – i difati era per això que n’havia tret l’ascàndul del ricatxó que no pagava las tassas, pecò taniva a sota d’él tots aquells dipendents astribiricant i anginyant-sa a hi cunta ‘ls péls del nas, de las urellas i del cul.
Legu havian tangut de damanà ascusa; él prumuvit free lance, és a dirat daspatxat, i l’altru prumuvit a diretor a l’últim dels uficis més patits i més disajats. No s’eran més vistus de a l’hora, qué, anfondu, u gitava las culpas a l’altru. Ma ara, dasprés del que hi havia suçaït, lu rapiment del fíl, lu misteri del capallà, lu fíl dallibrat, totas las ativitats del ricatxó vanuras a qui sap qui i lu ricatxu mateix assieme a ma tota la famíria d’él fugits ont diu-ma tu ont, qué hi és qui diu an América, qui an Austràlia, qui an Asvítsera.
Així, també pé sa rafé un nom i legu anà a sbaturà l’inquiesta esplosiva a sota del runcu del diretor de junal que l’havia litxenciat, él ha mugut passus, i ha dacubelt cosas, cosas que folsis dimostran com alló del ricatxó bastaldu que no paguessi las tassas non fossi sol fum, ma ansis un béll’arrustu.
Ha dascubelt que la casa – la casa? Un castel, altruqué – és an cap de la AriTò, que l’astúdiu de pianificació urbanística és an nomde TòAri, que albergos, ristorante i tots lus apaltaments són gestits de la riAtò. Bo’, an sustància, tot és an mans de la mateixa banda de mallarrons que cambia apena ‘l nom i gesteix cara cosa an funció de l’ambranquinament de la munera. Val a dira que arrarera hi ha la gestió dels tràfics de droga, de àlmas, de hòrganos humans, lu natejament de la munera dels furtos de blindats, bancas i postas, i així de ricatos i altrus reatos també pijols i, girant tota aquella munera an contante, pagant tangentes a tots de manera de trenda lus apaltus millols i fent però lus trabals de cutxus i legu, pagant altras tangentes i, si és lu cas, manaçant a rasó, non antrant mai a la culpa, ansis essent pagats pé assatià lus dans que ellus mateixus han cumbinat.
Lu jornalista és arribat, ha parquejat la màquina i ara astà anant a l’ufici de del diretor de l’agencia dels afets públics Catxi-Catxi.
Lu diretor hi fa sanyal de agualdà. Hi ha un vél de cent i corant’ans andavant d’él que li astà asbavant l’ascrivania i matant lu cap a ma’l conta de una multa de dos éuros i cinquanta que no vol pagà.
Finalment sa’n és anat, aquel vél zombie. Lu diretor lu sarura, lu jornalista lu sarura, sa seun, com astà, com anem, ma ont mus sem cunaixuts?
Lu diretor no sa raculdava mancu més d’él, o folsis astà fent finta. Lu conta del ricatxó i de las tassas que no pagava.
Lu diretor no diu arrés.
Pens de haver dascubelt que vusté taniva raó.
Lu diretor obri uls i urellas. Lu jornalista li asbarança tot alló que ha dascubelt de AriTò, TòAri, riAtò i de las tangentes, i del tràfic de això i de allò i de com lu ricatxó no fossi aquel bon pinyu que vuriva fé crera.
Així que lu diretor antaneva AriTò, TòAri, riAtò i lu nom del bon pinyu sa feva cara volta més branc de la sal i, quant és arribat lu mamentu de dira calqui cosa, pé esempra que sí, que ja era dispostu a l’ajurà a ma l’inquiesta, lu diretor ha avisat lu custode i li ha damanat de acumpanyà lu jornalista al carré. I com que lui jornalista no sa’n anava, a l’hora ha dit a la telefonista de fé lu númuru dels carabinels.
Lu jornalista sa tóna a pusà an màquina. Ara és sagur que aquella sigui una bona pista. La quistió és si sa hi pusà o si daixà pelda. Ma no, él cosa té de pelda, que ha ja paldut tot an una volta?

Antoni Arca, 16 Febbraio 2018