Antoni Arca, Lu rasó (Rundalla de capallà 39.)

Rundalla de capallà

Lu carabiné sa’n és anat de poc. Ha daixat la lletra an mans del vél, ha dit una cosa tipo ”aqueixas són cosas que no tanguessin mai de suçaí”, i sa’n és tunat a la màquina que era arrastara an motu a ma l’altru carabiné arrinta. Lu vél, vaient lu carabiné, s’era pansat que l’havessin ja ascuviat, i invetxe no, ningú s’era abijat de arrés, ancara. Ipuru era ja almancu deu dias que no ixiva més de casa, que no anava anlloc, que mancu ubriva las finestras. La sola cosa que puguessi daixà crera que a la casa hi fossi gent viva era la televisió sempra ancesa. La daixava a volume alt pé cunfundí lus túnquius de la mullé. Proba dona, era més de deu ans que no s’aixacava del llit dasprés de l’ictus, però cumpraneva, i a modu d’ella sa feva cumprenda, i quant a l’apusentu no hi havia ningú o qui hi era no hi dunava urència, tunquiava com una gaturina, i legu com un cutxet, i a la fi com un llaó si és que no hi dunavan reta. I ara era més de deu dias que la dona ni manjava i mancu baieva. També lu vél no manjava, però baieva, no àlgua, vi. Vi branc i vi negra que taniva de la pruvista. A él li agrarava de sa fé ‘l vi, i primé pecosa taniva un bucí de vinya i legu pecosa li era rastara la passió, car’àn cumprava raïm branc i raïm negra i sa feva mínimu-mínimu aquellus cinquanta litrus de u i de l’altru i sa’l feva durà fins a la varema de l’àn dasprés. No és que baguessi assai, tantu, i mancu que ‘l vi d’él fossi de gran quaritat, ma la cosa hi agrarava i a él hi anava bé. Al mamentu de la dasgràcia taniva ancara una corantena de litrus de vi an tot, i quant ha antés la nutícia aquella, era ja dabaixat a vint, que de una tassa a misdia i una a la nit era passat a un litru, i a voltas u i mig al dia. Tantu aquel txegoni del fíl no na baieva de vi, él vuriva birra i coca-cola.
Un fíl sol havia tangut, u i bo’, u i bo. Dasgràcia de minyó. Pé la valgonya de dira que no hi vaieva havia ripitit ascoras. Pecò no vaieva a la lavanya, no vaieva lu que hi era ascrit als llibras, no vaieva mancu lu que ascriviva als quadenus, anava a intúito. Lu que sa raculdava sabiva, i lu que no sa l’anvantava, i l’asqueltsu li anava bé una volta, tanbé duas i tantas, però arribava ‘l mamentu que no i ‘l butxavan. Era ja an tèrça média quant l’havian cunvincit a sa pusà las ulleras, ma a l’hora era ja massa talt. Era míope folt, i taniva de pultà ulleras de virra gos com fondu de ampolla, i s’astracava a lligí, s’astracava a cumprenda las cosas. Lu vél, havessi tangut la pussibiritat, ja hi fóra dunara la munera pé sa ubrí un’ativitat, ma de ont sa la traieva? I legu, dasprés de allò de la mullé, tota la poca munera que hi era sa’n era anara an dutols, maracinas i panolones.
Anfondu él lu cumprén allò que ha fet lu fíl, lu cumprén també si no’l paldona, però lu cumprén. La prubaltat i la infelitxitat són cosas maras, i totas duas assieme no hi ha arrés de pijó al món. Qui és que no vulguessi fé munera facilment? Aió. I a él l’han pusat anmig; dasprés de ans de truments li és capitara un’ucasió, li han dit que era una cosa fàcil, que ningú sa fóra fet arrés, que ningu fóra sufelt, que ‘l para del minyó era un bastaldu futibossas i que la munera que hi damanavan per él era més poc de una gota de àlgua, i lu txulpu del fíl s’era daixat ancastrà. Qué legu, no havia fet altru que pusà a dispusició una màquina, la màquina vella d’él que amprava quant ancara era caçaró.
I tu, justícia de melda, tancas an prasó un minyó de poc de més de trent’ans – més trenta-cinc que trenta – pecò ha amprat la màquina del para?
Legu las cosas s’eran cumplicaras, s’era pusat de mig aquel mallarró de un capallà extracomunitari i tot era anat tolt. Al fíl l’havian pres per atxertamenti, legu l’havian tancat pé complitxitat, legu era ixira la nutícia del capallà folsis molt i del minyó folsis també molt, tot roba falsa, anvantara. Però al fíl ta l’havian assacarrat a bastó lus altrus de la txel.la, o folsis a l’hora d’ària. Ningú havia vulgut éssar pretxís. L’únic que sabiva era que ‘l fíl, pé la valgonya o pél daspraié s’havia fet un txobu a ma’ls calçons del pijama i s’era sufucat. Era una veu, no pròpiu una nutícia. Però l’havian dit a la televisió, i ara lu carabiné hi havia pultat la lletra del ministeri de Justícia. Justícia de melda.
De quant al fíl l’havian tancat, havia ascumançat a manjà de mancu, a no guisà, a no fé mancu un prat de macarrons o dos ous frigits. Ubriva l’ascaturam que taniva, lu pà vél que hi era an casa, bascuits, cosas així. A la mullé, da que havia acabat las papetas no era ixit a na cumprà altras, i així hi era vangura l’idea: si ‘l cundenan ma mat. I ara no sol l’havian cundanat, moralment, sinó que l’havian molt, cuncretament. Qué ‘l vél no hi creu a allò del suicidi del fíl.
Lu vél pren la lletra que li ha dunat lu carabiné, obri bé lu ful i arrarera, a la palt branca, ascriu an astampatelo: ”bastaldus”. Legu, com a un film de cowboy ampitsa un rasò al ful adamunt de la mesa.
Legu, pren lu rasó de masalàiu i va a l’apusentu de rumí, la mullé astà sempra tunquiant, ma él lu sap que la dona és a la fi, a ma una samana deu dias que no menja i no beu. A la mà asquerra, baldara com la mà reta, l’homa hi alliga bé a ma l’ascotx de pacus lu mànic del rasó. Legu va a cuntà las ampollas de vi que té, duas de branc i una de negra. Las posa adamunt de la mesa, dastapa una de branc, san beu duas tassas. És ancara bo, marasolt. Ma no ambriaga, és massa lluger. A l’hora deixa las duas de branc a la mesa acustat a ”bastaldus”, dastapa la de vi negra – él las tapa com si fossin ampollas de birra, qué dura de més, pecò lu suru ja és millor, ma si no és de quaritat, i no és pusat bé al vi l’arruina, mentras que ‘l tap a curona, si és que ‘l vi ta l’acabas al giru de un àn al màssim, randeix de més, almancu, él la pensa així. Dastapa la de vi negra, na beu apena i aqueix sí que ambriaga, s’és fet un poc aspunt, ma si no té catolza graus poc hi manca. A ma l’ampolla va a sa culgà a fiancu de la dona. An totus dos són més a prop als cent i vuitant’ans que als cent i setanta. L’idea que té és fàcil: a ella, sentsa manjà i sentsa bera com és de així assai, poc hi vulgarà, él, invetxe, a ma tot aquel aspírit que té, pugariva campà folsis una samana ancara, per aixó, una grupara dasprés de l’altra sa baurà lu vi negra diretament de l’ampolla i legu lu vincirà la son, i él, sempra-sempra, dasprés deun poc que és rumit sa gira de la palt de la mullé i sa l’abraça, legu quant sa daspelta, sa troba a ma la mà d’ella que és com si li carinyessi ‘l cor. Així cara nit cara nit. I així sigarà aqueixa volta també.

Antoni Arca, 19 giugno 2018